Dia #70 Comencem amb música. Avui Kansas

Kansas és un grup de rock nord-americà que es va fer popular als anys 70 inicialment en llistes de rock orientades a l’àlbum i més tard amb singles com “Carry On Wayward Son” i “Dust in the Wind”.

Va ser fundada el 1970 pel baixista Dave Hope, el bateria Phil Ehart i el guitarrista Kerry Livgren, als que es van unir el vocalista Lynn Meredith, els teclistes Don montre i Dan Wright, i el saxofonista Larry Baker. Després d’una sèrie de canvis en la seva formació, el grup s’assenta amb Hope, Ehart, el violinista Robby Steinhardt, el teclista i vocalista Steve Walsh i el guitarrista Rich Williams. Aquesta alineació va gravar els majors èxits de la discografia de Kansas, que van constituir a més dels majors èxits de públic que van incloure les esmentades cançons “Carry On Wayward Són” o “Dust in the Wind”.

Dia #64 Comencem amb música. Avui Los Pekenikes

Los Pekenikes es un grupo musical español que nació en 1959, integrado por cantantes y músicos españoles, colombianos y filipinos, formado por algunos alumnos del Instituto Ramiro de Maeztu de Madrid, liderados por los hermanos Alfonso y Lucas Sainz.

Por la banda han pasado múltiples personalidades del pop de los años 1960 como Juan Pardo, Junior, Eddy Guzmán, Felipe Alcover, Pepe Barranco, los ya nombrados hermanos Alfonso y Lucas Sainz, Tony Luz, Pablo Argote, Pepe Nieto, Jorge Matey, Félix Arribas, Vicente Gasca, Ignacio Martín Sequeros, Salvador Domínguez, Álvaro Serrano Calderón, Pedro Luis García Vega e incluso Luis Eduardo Aute.

El grupo comenzó contando con un vocalista en sus filas, realizando versiones en castellano de temas de rock and roll anglosajón y adaptando a ese estilo algunas canciones tradicionales españolas. Pero, tras el éxito de su versión de Los cuatro muleros, a mediados de los años 1960, optaron por conformarse como un grupo dedicado exclusivamente al rock instrumental.

En junio de 1965 fueron teloneros de The Beatles en el concierto ofrecido en Madrid tras el desembarco del grupo inglés en España.

Dia #63 Comencem amb música. Avui Lluís Llach

Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic, cantautor, escriptor i polític català. Va ser l’últim component del grup dels Setze Jutges i se’l considera un dels capdavanters del fenomen de la Nova Cançó. Ha estat un referent, no solament musical sinó també intel·lectual, de tres generacions.

Perseguit pel franquisme, als anys setanta va haver d’exiliar-se un temps a París. Al setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem. El 6 de juliol de 1985, Llach va congregar 103.000 persones al Camp Nou durant la celebració d’un concert, el més gran fet mai a Europa fins aleshores.

No crec que calgui explicar massa coses més. Us deixem alguna de les seves cançons.

La primera, clar, no podria ser més adient. Que tinguem sort

I Itaca, clar

El concert, sencer, al cap del Barça

I una versió ben recent

Dia #57 Comencem amb música. Avui Qualsevol nit pot sortir el sol

Crec que va ser ahir que l’amic Sito fa fer referència a aquesta peça mestra del Jaume Sisa, el nostrat cantant galàctic. Certament és un cançó emblemàtica que convida a una nova realitat.

Una nota sobre la cançó, per allò del context i pels més joves que ara van al Canet Rock: “Jaume Sisa va reaparèixer a escena el 1975 amb Qualsevol nit pot sortir el sol, que ha esdevingut el més reeixit dels seus àlbums. En aquest disc, el cantant començava a forjar un so característic, en el qual insistirà en propers treballs. La prohibició del govern civil de l’actuació de Sisa al Festival Canet Rock d’aquell any convertiria en gairebé mítica la cançó que donava títol a l’àlbum quan els organitzadors del festival feren sonar la cançó «Qualsevol nit pot sortir el sol» en un escenari enfosquit on només s’il·luminava el micròfon. L’èxit assolit per Sisa va fer que es multipliquessin les seves presentacions en viu, que aviat transcendirien l’àmbit català. L’any següent va poder participar en l’edició de 1976 del Canet Rock”

Seguim, doncs, esperant que qualsevol nit pugui sortir el sol i que no hi falti ningú.

Us deixo la versió original més alguna de regal.

Dia #50 Comencem amb música. Avui Imagine

La cançó Imagine, de John Lennon s’ha convertit des de fa anys en alguna cosa més que una cançó. És un himne, un cant d’esperança, una crida a la fraternitat.

La cançó es queixa de les guerres (nothing to kill or die for), de les fronteres (imagine there’s no countries), de la religió (no religion too) i conclou que hauríem de compartir el món (imagine all the people sharing all the world) i que encara que sembli que en la cançó es demana molt, Lennon vol la pau (you may say I’m a dreamer, but I’m not the only one).

No sabem com serà el món després de la pandèmia. Tant de bo que siguen capaços de construir un món millor.

Us deixo l’original, amb la lletra, per si voleu cantar i a sota algunes versions de la mateixa cançó.

Imagine there’s no heaven.
It’s easy if you try.
No hell below us,
Above us, only sky.
Imagine all the people
Living for today.

Imagine there’s no countries.
It isn’t hard to do.
Nothing to kill or die for,
And no religion too.
Imagine all the people
Living life in peace.

You may say I’m a dreamer
But I’m not the only one.
I hope someday you’ll join us
And the world will be as one.

Imagine no possessions.
I wonder if you can.
No need for greed or hunger.
A brotherhood of man.
Imagine all the people
Sharing all the world.

You may say I’m a dreamer
But I’m not the only one.
I hope someday you’ll join us
And the world will live as one.

Imagina que no hay paraíso.
Es fácil si lo intentas.
No hay infierno debajo nuestro,
Arriba nuestro, sólo cielo.
Imagina a toda la gente
Viviendo el presente.

Imagina que no hay países.
No es difícil hacerlo.
Nada por lo cual matar o morir,
Y tampoco ninguna religión.
Imagina a toda la gente
Viviendo la vida en paz.

Quizás digas que soy un soñador
Pero no soy el único.
Espero que algún día te unas a nosotros Y el mundo será uno solo.

Imagina que nay posesiones.
Me pregunto si puedes.
No hay necesidad de codicia ni hambre. Una hermandad humana.
Imagina a toda la gente
Compartiendo todo el mundo.

Quizás digas que soy un soñador
Pero no soy el único.
Espero que algún día te unas a nosotros Y el mundo será uno solo.

Programació, trecaclosques i una mica de tot

Una forma fàcil d’introduir els nens i a les nenes a la tecnologia, és utilitzant eines divertides per a aprendre a programar.

El web https://hourofcode.com/es/ca/learn està pensat i dissenyat per aconseguir amb èxit aquesta tasca. Aprofiteu el confinament per provar-ho.

Us agraden els trencaclosques? I els mapes? SI la resposta és afirmativa eteu de sort. L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ens ofereix la possibilitat de fer trencaclosques de diferents nivells de dificultat a partir dels mapes que ells editen.

Així, a més de passar una estona divertida podreu repassar comarques, rius, muntanyes, etc..

Aquí trobareu l’enllaç

Una de les “estructures d’estat” que tenim a casa nostra i que funciona molt bé son les biblioteques. Des d’aquests equipaments son moltes les propostes que ens arriben, sempre contrastades i ben explicades.

Avui us deixem el butlletí que edita la Diputació de Barcelona sobre la xarxa de biblioteques. Hi trobareu molts recursos i per a totes les edats. Propostes per llegir, per explicar els virus als nens, per veure pel·lícules, per fer turisme des de casa, etc.. Com sempre molt complet.

Aquí trobareu l’enllaç

Monogràfic nens i nenes

Avui dedicarem el post a recopilar recursos destinats als més menuts de la casa. Val a dir que hi ha algunes pàgines que han fet alguns reculls magnífics per la qual cosa paga la pena fer-ne difusió.

Com a recurs principal destacarem la pàgina creada al blog de l’Institut Català de les Empreses Culturals que han elaborat un recull magnífic sota el títol de Creativitat a casa amb nens i nenes. Iniciatives culturals #LaCulturaaCasa.

Hi trobareu més de 30 recursos organitzats per categories (literatura, cinema, música, teatre..) adreçats als nens i nenes.

Aquí trobareu l’enllaç

Tot i que amb els recurs trobat crec que ja hi ha material extensíssim, em prenc la llicència d’afegir alguna coseta més…

Un conte de les Tres Bessones. Si aneu al seu canal ens trobareu una pila més

Què tal un episodi de Bola de Drac Z?

I un Tintín?

I, pels més menuts, no podia faltar un MIC

Dia #11 Comencem amb música. Avui Groundation

Gràcies Vent del Nord

L’altre dia us vaig posar un tema d’aquesta banda, avui us faig un bon resum.

Groundation és una banda de ‘roots reggae’ de Sonoma, Alta Califòrnia. Es va formar el 1998 per Harrison Stafford, Marcus Urani y Ryan Newman. Amb l’unió de Stafrod amb Kris Dilbeck el 1999 funden la discogràfica ‘Young Tree Records, on graben el seu primer disc, ‘Young Tree’.

El nom de la banda prové de la idea d’estar tots a un mateix nivell (Ground-Sól) i, des d’aquí poder aprendre com iguals, sense existir jerarquies o classes socials (m’encanta!).

Val destacar que aquesta banda utilitza en la gran majoria dels seus temes l’estil de percussió ‘Nyabinghi’, el que s’utilitzava a les assemblees religioses rastafaris grounations (de ground, sòl i nations, nacions) basant-se la filosofia de la igualtat entre tots.Sobre el seu estil també es pot dir que la banda conté molta influència del jazz en la execució dels seus instruments de vent.

A l’any 2000 se sumen a la banda David Chachere, trompetista de jazz, Kelsey Howard, trombonista, i el percusionista Paul Spina el 2001, amb aquestes noves incorporacions van passar a ser una mena de ‘mini big band’ de Reggae amb molts tocs jazzístics, la formació actual son 9 components.

Tenen un total de 12 discos editats.Us deixo un petit tast i espero que ho gaudiu

Una Banda de Bon Rotllo, Bones Vibracions i Millor Música

SALUT LOPARTAIRES! 😎

Dia #9 Comencem amb música. Avui Marillion

Gràcies Sito

Us escric des de el 9è dia de confinament, per posar el meu granet de sorra i que sigui una mica més suportable per tots. #joemquedoacasa . Entre tots ho aconseguirem!!

Continuem amb el Rock progressiu, avui toca MARILLION Uff!!

MARILLION és una banda britànica de rock proguessiu, formada en Aylesbury, Buckinghamshire, Anglaterra, el 1979. És reconeguda com la banda més exitosa de les que van sorgir de l’onada de rock neoprogresiu del Regne Unit dels anys vuitanta  ja que han venut quinze milions d’àlbums a tot el món.

La seva història està dividida en dues etapes definides per la partida del cantant Fish i l’arribada de Steve Hogarth en 1988, jo em quedo amb aquesta etapa. La resta dels integrants del grup han pertangut en ell des de 1984: el guitarrista Steve Rothery, el teclista Mark Kelly, el baixista Pete Trewavas i el percussionista Ian Mosley.

Grup de culte!. És un dels meus grups favorits, la veu del Steve Hogarth juntament amb el so de la guitarra del gran i magistral Steve Rothery, creen una atmosfera envoltant, màgica, amb una gama de sons que et transporten a altres mons.

Finalment dir-vos que el nom MARILLION es va crear en honor a la novel·la de J. R. R. Tolkien El Silmarillion, posteriorment el 1981, el nom va ser escurçat a MARILLION per evitar possibles conflictes relacionats amb els drets d’autor.

Avui, excepcionalment posaré dos vídeos dels temes: Sugar Mice i Neverland

A gaudir-los!!

Feu cas i cuideu-vos molt!!

Dia #8 Comencem amb música. Avui Steven John Wilson

Avui parlem de Steven WIlson. Gràcies Vent del Nord

Steven John Wilson, Londres 3 de novembre 1967, es un músic i productor.

Actualment un artista en solitari, es va donar a conèixer per ser el fundador, vocalista i compositor de ‘Porcupine Tree‘.

Ha col·laborat amb bandes i músics com Opeth, King Crimson, Jethro Tull, Orphaned Land, Pendulum, XTC, Anathema, etc.

Steven es un autodidacta, productor i enginyer d’àudio apart de multinstrumentista. Fusiona influències de cine i literatura amb un estil que denomina ‘Rock Conceptual’, comparant els seus àlbums musicals amb veure una peli o llegir una novel·la.

Les seves influències musicals son extremadament diverses, des de la psicodèlia, la electrònica, ambiental, pop i fins i tot el metall extrem. Una mena de bipolarisme musical i creatiu. Les seves lletres solen tractar temes tristos i ocasionalment son crítiques socials i a la tecnologia moderna.

Els seus concerts, toca sempre descalç, son molt esplendorosos, amb so quadrafònic envolvent. Ha estat nominat a 4 premis Grammy, dos d’ells amb ‘Porcupine Tree’, una com a solista i la darrera amb ‘Storm Corrosion’.

L’any 2015, el seu disc (una meravella) ‘Hand Cannot Erase’ va rebre 3 premis als ‘Progressive Music Awards‘, la qual cosa va dur a anomenar-lo per la BBC com el ‘Rei del Rock Progressiu’.Ha arribat a estar denominat junt a Porcupine Tree, com la ‘Millor Banda que Mai Has escoltat’

Us deixo un petit tast d’aquest Geni.


Que Ho Gaudiu!(a última hora he trobat un concert sencer de 2015….OHHHHHH!!!)